dilluns, 11 d’agost de 2014

L'olor del silenci. Mini Relat







Per fi!!! Per fi va poder olorar el silenci, si olorar...Va sortir de casa amb la seva gossa, volia silenci.

Era de nit, va decidir fer el mateix recorregut que feien de matinada per veure sortir el sol, avui el farien de nit, necessitava sortir de casa, desempallegar-se la calor de tot el dia i sobretot dels crits que es filtraven per la finestra tancada del seu menjador.
Era estiu i els crits del nen de la casa del davant li havien esmicolat l’ànim, fins a fer-la sortir a  hores no massa habituals.

Va enfilar pels carrers costeruts. La Lluna que així es diu la  gossa l’anava seguint sense fer soroll; es coneixien bé...! era vella, l’onze setembre faria tretze  anys, i l’únic petit soroll que feia era inevitable, arrossegava una pota que sobre l’asfalt del carrer que semblava com si un misto esgarrapes la capsa a punt d’encendre’s, aquest soroll però no la molestava gens, l’acompanyava.

Gaudia dels carrers solitaris, de les llums taronges de les faroles i avançava cap a la foscor de la nit, s’encaminava a la estació, que aquella hora apareixia en l’ombra com un fantasma adormit de llums brillants,  il·luminant de manera hipnòtica les vies.

Perduda en els seus pensaments, intimà com aquell que desvetlla un secret:
-Dons això que acabes de dir t’ho empasses!!!       
-Mira que files prim, tampoc he dit res de l’altre mon!!!

Va accelerar el pas, es va sentir invasora d'un espai que no era seu.

El camí sortia del poble, la Lluna s’anava aturant a olorar tot el possible, les flaires de la nit li encantaven. 
L’ultima filera de cases, i ja serien prop de l’estació. 
D’un balco proper un gos petit i cridaner va donar la alerta que hi havia algú rondant per fora, va callar al cap d’un moment.

-Papa... aquest mati la Nora m’ha demanat si demà podria anar a la platja amb ella...
-Para taula... ara en parlem...

S’anaven difuminant les veus..., quines ganes d’arribar a dalt...semblava que el silenci no era possible...

I per fi la estació... clarobscur, silent...en pau. la Lluna es va asseure, estava clar que dues passejades llargues al dia ja no les aguantava be. 
Ella també es va asseure a l’únic  banc que hi ha a l’estació, va respirar profundament...per fi tranquil·litat i silenci...fins i tot ara de nit, no es sentien els ocells que de matinada saludaven el trenc de l’alba.

Un xiulet llunya la va avisar que un tren apareixeria trencant per uns moments aquella pau, no la molestava, ans el contrari, li agradava el soroll de les rodes amb aquell crec..., crec..., crec..., crec..., compassat i com tallaven l’aire entre l’un i l’altre els vagons de càrrega.

Es va aixecar, ja podia seguir... enfilaria el camí de ronda, ara ja de baixada que la portaria fins a la platja. Set graons, replà set graons, replà.... Era fosc però la llum de la lluna es deixava veure entre els pins fent-li de llanterna natural.
Va arribar a la sorra, les onades deixaven sentir el seu brogit, i el blanc de l’escuma era la única senyal de claror.

Es va apropar a l’aigua fins mullar-se els peus, la calor del dia feia que aquella hora la temperatura de l’aigua fos molt agradable. Va estirar-se, la sensació de l'aigua xopant-li  la roba la va assossegar, després la primera onada la va tapar del tot, i l’arrossegà una mica endins, va recular una miqueta, havia de trobar el lloc just on l’aigua l’anés tapant però no la mogués de lloc...bressolada i acaronada per les onades s’hi va mig adormir, es deixava portar pel va i ve, no sentia res...nomes l’olor salat que l’impregnava.

Per fi!!! va poder olorar el silenci.

... I les llunes s’ho miraven, cap gosava dir res.





imatge:andandocontigo.wordpress.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada