dilluns, 21 de juliol del 2014

479 Caparrut’s March & Encenallsdevida & Lidia Herbera & Salud Pla Girbés.& Roge Cerezo Martín. Fe Ferre, Joan Quisapquè.

…I s’escampa com una taca de tinta en el paper en blanc de les paraules.

 Magnifica la poesia i l’ànima dels que la fan possible.


Gràcies Caparrut’s pel teu poema que ho ha desfermat tot plegat i als que us heu anat afegint fent el riu de les paraules cada cop mes gran: Lidia Herbera, Salud Pla Girbés, Roge Cerezo Martín, Fe Ferre, Joan Quisapquè…

Em fa il·lusió fer aquesta entrada al blog per lo espontani de tot plegat.

Gràcies Caparrut’s March per donar-hi el teu vist i plau!!!


I ja en son cinc!! Màgic i genial!!!

Si amics anem afegint poemes al primer d’en Caparrut’s, ara s’ha afegit amb un poema preciós en Roge Cerezo Martin, amic i lletraferit de debò. Gràcies Roge!!!


I aplegant mots, anem eixamplant la rotllana sense fi dels somiadors de versos.


Avui mes feliços encara, quan la Salud Pla, un altre  lletraferida i amiga ens ha regalat un poema preciós. Gràcies Salud!!!

I avui fent-nos molt feliços s’ha afegit al fil de les paraules la bona amiga i lletraferida Lidia Herbera, amb aquest bonic poema. Gràcies Lidia!!!

Avui l’amic i poeta Caparrut’s March, ha compartit un bonic poema amb tots nosaltres. 
Un poema que com a resposta n’ha fet aflorar un altre. Ara ja en son quatre!!!, quina maravella tot plegat!






No sé anar més lluny de les paraules,
així em sent sorra i cendra,
residus d’una escultura ,
runes d’un castell.
Tot sembla a una gran distància;
pols de l’univers
que avança a l’infinit;
pou sec d’un abisme.
Tot terra erma,
constantment eixorca.
I la nit es fa més llarga
si no puc entregar-te el poema
escric amb altres tintes.
Quin cant de plor
dins la meva ànima.!
Entre tu i jo espai d’esglai!

(Caparrut’s March)

  
Amb les llàgrimes
la sorra i la centra,
aixecarem el castell
d'un nou dia,
on escriurem nous poemes.

(Encenallsdevida)


I els poemes de nou,
esdevindran paraules
que penso prou dites,
pero que no et dic.

Poruga, les deixo per mi.

I les paraules no dites
s' esmicolen i s' escolen...
Un moment d' angoixa...
Potser es perden, penso jo!?!
Mai! Ja hi son.


Altres les recullen,
les fan seves per instants,
i amb elles decoren, quina sort!
el seus preuats castells...
d' aquests mots, i els seus sons.


(Lidia Herbera. "No et dic" 22/07/14)



I, diu MONTSERRAT ABELLÓ
“…visc
Esperant robar aquella
única paraula
que no hagi estat llençada
encara, entre tantes…”
“Memòria de tu i de mi” 2006

I aquestes les meues paraules...

Absorta al tebi silenci de la nit
cerques el gest amic, el somriure
d’aquella paraula que, dorm.
Sense pressa respires el moment.
El temps sembla etern.
Mormoleja calidesa.
Cerques l’instant màgic, i és aleshores quan…
Incertes impassibles, figures nues encara
recorren la fina pell, pell
desprovista de veu i color.
El silenci s’inunda llavors
d’una claredat setinada
d’harmoniós ritme, s’inunda
amb el rostre d’estels
estels que s’entrellacen … rere l’ànima.

(Salut Pla Girbés ) 



I més lluny de les paraules em anat,
encercant uns nous somriures dels estels,
sorra, cendra, ja no som, som aiguamel,
pluja esfilagarsada omple ansietat!


Pluja es torna llàgrimes ens van parlant,
d`un remor recull el vent i es fa rebel,
s`esmicola,es buida, i es torna a fer castell,
nous pensaments ningú a engabiat!


I el silenci s`omple de color i veus,
dormitaven impassibles esperant,
el moment de ser xisclades tot arreu!


Van entrellaçant-se amb les paraules feu,
plenes d`harmonia, d`una claredat,
ànimes van declamant en alta veu!



Sorra, cendra, i castell, no són dilema!
brollaran de l`ànima uns nous poemes


(Roge Cerezo Martín)



I segurament, anem o no més lluny de les paraules,
seguirem construint castells de cendra, sorra o llum,
enllaçant la màgia dels nostres somnis compartits
o amagats en el silenci de la nostra nuesa solitària.
I ens sabrem vol, o instant petit, o ingent mirall,
que ens travessarà les ninetes per sorpresa
qualsevol moment en què la poesia ens disfressi
d’amants, de vent, de mot, de nit o nostàlgia
i entenguem que el vestit que ens posa el poema
és imatge, present, paraula i sentit de l’ànima



(Fe Ferre)



...no confiïs només en el palp
per creure't encara
buf de vida
estam d'anhel


sigues en la cadència de la música,
ets una veu més en el pentagrama
d'una partitura sempre inacabada...


(Joan Quisapquè)








478





         T'enfiles al meu màstil
         amb llavis de mel
         naveguem pel plaer
         crestant els sentits.

imatge:blogociologico.blogspot.com

476




       Lentes onades
       alienes al moment
       fan dels cossos
       mar embravit.

imatge:lenoescultura.com