dimecres, 10 de maig del 2017

"EREN ELLS"


El millor premi de "Eren Ells" es el que recull el lector en llegir la novel.la.
Gràcies Carles Rebassa per la novela i sobretot per ser com ets!







En començar la presentació, la companyonia d'en Carles i el Jordi, i les mirades franques dels assistents varen fer que aquest guió s'esmicolés, el cor hi va afegir coses, la mala memòria en va deixar d'altres fora.
Tot l'escrit i tot el dit surt del cor i del sentiment que m'aporta aquesta novel·la. 

Tenia previst:

EREN ELLS, CARLES REBASSA

LLANÇÀ 5 DE MAIG 2017



  Nascut a Palma, poeta, escriptor, rapsode, actor, cantant.
(Si no vaig errada) el primer que va publicar va ser un recull de poemes als 21 anys, als 29 va rebre el premi Ausiàs March de poesia per “Els joves i les vídues” i ara amb 39, ja ha recollit dos premis per la seva primera novel·la, la que ens presenta avui, Eren Ells, premi Pin i Soler Ciutat de Tarragona de novel·la i el Ciutat de Barcelona de Literatura.
Amb el Carles no fa massa que ens coneixem de pell, vull dir personalment, va ser a Girona fa uns mesos a la presentació que va fer del llibre, i va ser amb una abraçada esperada, de les de més de vint segons. Hi ha connexions que omplen i molt.
Quan em regalen un llibre tinc per costum anotar amb llapis a la primera pàgina la data des que em fa companyia, a Eren Ells hi diu que ho fa des del 30 de setembre, gràcies amic Carles Guillén per fer-me’l arribar amb recomanació aferrissada inclosa que l’havia de llegir si o si, que feia molt i molt temps que no havies llegit res tant bo. Hi estic totalment d’acord!
Parlant del llibre; si el seguim cronològicament, a la tercera pàgina, abans de començar el capítol 1 (Joel) ja hi podem trobar tota una declaració d’intencions del que ens espera, és un poema preciós que Cesare Pavese vaDedicar a Constance Dowling que diu:

Llegir-lo el Carles?, ( generós, el va llegir el Carles)

I vils llavors nosaltres
Que amàvem el murmuri
Del capvespre, les cases,
Els camins vora el riu,
Les llunes roges i brutes
D’aquells indrets, el mal
Amorosit, callat---
Arrencàrem les mans
De la cadena viva
I callàrem, però al cor
La sang es va estremir,
Vam perdre la tendresa
I el dolç abandonar-se
Al camí vora el riu---
Alliberats, sabérem
Que érem sols i vivíem.


A partir d’aquí ens adonem ja des del primer moment que hi ha una veu que ens atrapa, que fa de teranyina incòmode, que no serà una lectura fàcil, perquè Eren Ells es un llibre directe, dur, cru, sense embuts, que ens parla clar de les marginalitats, també dels afectes i de la cerca de la tendresa; tot al mateix temps que es respira com un llibre calculat, mesurat, dedicat i delicat amb el lector, i això s’agraeix.
S’agraeix aquella veu(s) narrativa que no ens deixarà fins al final. Una veu que ens queda dins i que fa que puguem sentir-nos part viva del que ens explica, i viure-ho com si fóssim en una constant muntanya russa, però amb la tranquil·litat que no ens deixarà desclavar els peus de terra.
Aquest per a mi sempre serà un llibre d’urgències, per ell mateix, pel seu ritme, per la semblança a un trencaclosques, que, el comencis per on el comencis, si hi ha totes les peces, -i en el llibre les vas trobant-, saps que al final la recompensa es l’obra d’art.
El Carles en aquest llibre ens parla sense intervencionismes ni moralines, mou i col·loca amb seguretat les situacions i els personatges, i amb generositat deixa que en tot moment formem part de les seves vides.
Tot plegat va fer que el llegís d’una tirada com si al tancar el llibre de sobte tot es podes fer fonedís.
Fins aquí la primera urgència, la segona va ser quan el Carles no sé si massa conscient ... va convidar-me a que avui en parlés.
Aquesta segona lectura m’ha permès assaborir-lo més lentament i gaudir podent fer tots el papers de l’auca.
Desconec quan de temps l’hi portat fer la novel·la, perquè per dibuixar cada ànima individual, l’entorn de cadascuna, i els seus mons interiors..., ens dibuixa uns mons interiors treballats amb cura i sensibilitat, però que sacsegen i es palpen tant, com per fer-nos sentir que podem ser el noi mort, o els companys del noi mort, o l’assetja’t, o els assetjadors, o també el germà, o l’avia, o els pares... fins hi tot identificar-nos en el bri d’herba, en la pedra, en els calçotets o en el rovell...
Ens transporta de la tranquil.litat a l’ensurt, i de cop i volta a la tensió de qualsevol racó, hi fer-nos sentir que podem ser qualsevol d’ells intimant impúdicament amb pors, dependències, crueltats, en amors i desamors, en el sexe..., i en la mort que sobrevola tota la novel·la.
Sorprèn com cada protagonista ens crida des de l’altaveu que son els silencis dels seus pensaments, gairebé tota la història se’ns hi revela a través dels pensaments: les fraternitats, les alegries... els estims i retrets no dits, que d’altre banda estan molt marcats en la quotidianitat i que els surten viscerals, de molt endins.
Són les llibertats i presons que se’ns mostren transgredint el físic d’una porta, d’un barri, d’una tanca, d’un mirall, o d’un camí que té un nom molt important i que deixaré que el descobriu vosaltres. (gràcies Carles per anomenar-lo així)
Això es el que puc dir del que m’ha fet sentir Eren Ells, aquest són els ingredients que m’han atrapat i que espero que també us atrapin, parlem de llops depredadors, de caçadors caçats, de víctimes, de la mala bava, de la bona o la mala sort.


Diu coses com: ...
“i no pots esborrar la vida com si l’haguessis dibuixada amb llapis”.
"I et vas sentir tan tot sol com si tinguessis una nit d'hivern entre els braços"