S25/2016

               És un Instant, un pas per l'endemà,
               el reconegut pessic que vol ser
               amable i tranquil, i que sovint
               et vol prendre l'amor del Tot.
               T'abandones, li fas l'amor, i
               fràgil t'adolles, te'n saps cristall.
               És un endemà de fils invisibles
               que ens premen fins al plor que vol
               ser el més dolç, el més proper, tangible.
               S'obre el doll i el fem germà, caminem
               en la son sense hores, llenç d'esperança.
               S'amara la llavor en l'entranya del sabut,
               com un nounat estel·lar vestit de llum.
               I parim l'agraïment en l'intangible reconegut,
               en la petja d'ànimes umbilicals, borró de futur.





Imatge: LaveudelLarim
Àngela Clos

S21 M/C 03062016

             Els camins vitals filen prim,
             tota preparació és estèril,
             cal ser l'agulla i deixar
             que el fil transparent ens toqui
             i cusi l'inesperat dels moments.
             Sense fressa ni presa, tossut,
             embasta els camins, és llavors
             que et trobes amb el cor brodat,
             sense temps ni manilles.
             És com el vestit fet a mida,
             amb la il·lusionada paciència
             de l'estrena: per ser nuvis del
             ball dels morts que tot ho veuen,
             on una  mà propera refà els camins
             que semblaven ressecs i estèrils.

Imatge: Àngela Clos (LaveudelLariM)

S17 15052016

          Gaudir de la Veu del no Re(S)ol(A)mada.
                                                  (I) solada
                                                  (A) ixopluc
                                                      (U) ni(C)
                                                               (A) mada
                                                               (R) auxa
                                                               (N) omé(S)
                                                                            o
                                                                             l
                                                                            (A)mada.

Imatge @ Àngela Clos, LaveudeLlarim.blogspot.com

OC Març 2016

En un Sant Jordi particular, un agraïment a la Revista OC de la Catalunya Nord, i molt especialment a una de les seves ànimes, el poeta Joan-Pere Sunyer per haver triat uns poemes meus per la publicació del mes de març.

Gràcies per la tasca des de fa molts anys d'agermanar (se'm permeti la redundància) en el quadern "Germanor" poetes d'arreu de Catalunya.
Feliç!

 

  

S12/2016

                   Sempre la sents quan t'anomena
                   i ve marinada de cristalls de sal.
                   Acloques les parpelles per cercar el blau.
                   Es fosc, no pots parar l'orella a la veu.
                   Ara, l'estança on el buit del silenci fet riu
                   t'esporugueix s'il•lumina suaument.
                   I lentament se't va fent palesa la veu, l'àngel;
                   En pau, torbat i trobat creues el mirall de sal.

Imatge @ LaveudeLlariM.blogspot.com

S11/2016 SJC

               S’ esfilagarssa la tarda
               entre dits de cel.lofana,
               les muses quietes,
               lletres i notes, dolç estrip
               de llum que embolcalla.





Imatge: LaveudelLariM.blogspot.es
Àngela Clos

S10/2016

                 Destronem l’amor
                 des del primer plor
                 quan som ofegats
                 pel primer alè, expulsats
                 i assecats de la nostra
                 Mar tèbia i tranquil·la.
                 Intents sostinguts d’Amor,
                 i mentre, l’odi ens cavalca
                 i som navegants turmentats,
                 en turmentes amfíbies, en
                 un univers ple i compartit,
                 on no es lloguen escafandres.

Imatge: LaveudelLarim.blogspot.com

            (Àngela Clos)

S6/2016

                      La seva envestida
                      em fa sentir
                      la immensitat
                      de les  parets
                      més intimes.



 Imatge:Jacques Henri Lartigue

S5/2016

 

      La vida empeny vents de canvis,
      i ella canvia, canvia passa rere passa
      empesa pel vent amic dels amics que
      són rosada i que tot ho amaren.
      Són connexions d’un univers on el Tot
      es fa i desfà sota el capell dels déus.
      Les veles són tibants i blanques, un
      tel opac per uns ulls vells, enlluernats.
      L’empeny el vent amic, camina i camina
      damunt les onades, xopa de blancs i cels
      defuig les escletxes tèbies del fons marí.
      Damunt la mar calma d’un vent escàpol
      la fi esquinça el tel, la xuclen els estels.

 Imatge: photocase

S4/2016

 

                        Amb les mans lligades
                        pendent de seguir la lluita,
                        amb la pedra de la decepció
                        nafrant l'esquena, s'apropa
                        una cançó oblidada.
                        "Quién puso MAS",
                        Avui per ahir, ahir per demà,
                        seguirem la utopia:
                        <<Quién puso mas?>>




La Cançó:

Entre los restos del naufragio y la memoria
como una sombra, se alza en sus vidas
un tercero que no nombra, pero que estorba
y pone hielo en esta historia

Los dos pensaron que era un juego en realidad
después de casi treinta inviernos el final
Quién puso mas, los dos se echan en cara
quién puso más, que incline la balanza
quien puso mas calor, ternura, comprensión.
quién puso mas, quién puso mas amor. (x2)

Sigue poniendo dos cubiertos en la mesa
y dos cervezas,
no existe noche que no sea un duermevela
y los recuerdos son un gran rompecabezas
dos hombres solos y la gente alrededor
son treinte otoños contra el dedo acusador.

Quien puso mas, los dos se echan en cara
quién puso mas, que incline la balanza
quien puso mas calor, ternura, comprensión
quién puso más, quién puso más amor. (X...)
(Victor Manuel San José)

S3/2016

 

                               Esbaldir les ombres
                               passejant pels blaus.
                               Sempre amatents
                               a les petjes que la
                               màgia no esborra.


Imatge: Ian Plant

S2/2016 F/A

 

       La música dels pals els bressolava
       la son de l'abraçada, i els endolcia
       en el seu vaivé salatde llums i ombres.


Imatge Antònia Vidal. Port de Matarò 03/01/16. Editada per Àngela Clos

S1/2016

    Lliures presoners, som hostes d’un vent,
    d’un camí, d’un cel que ens mostra
    l’infern que no volem, si, també avui.
    Així volem i vivim empresonats
    al pensament com a hostes lliures.
    Seguirem el camí de l’hoste amnèsic,
    de l’hoste amant que vol ser 
    lliure i presoner alhora;
    Ens vendràs els teus lligams de vent
    i seguirem sent rosades de glaç i suors.
    Llavors volarem descreguts de pensament,
    serem tendresa d’ànima lliure, 
    un gram de nova llavor.

        

01/01/2016-01/01/2016

Imatge de la xarxa.

S66

Per sort el pas del temps no té la capacitat d’esborrar ni diluir l’amor vers les persones que han passat per la nostra vida i que des d'un altre Arc de sant Martí ens mullen i somriuen cada dia.

Potser és per això que avui en lloc de fer un nou poema, rellegint el de l’any passat m’ha vingut de gust passejar-m'hi i sols canviar comes i punts. 

El mateix sentiment dia rere dia, avui compartit a taula.

   Avui entre xiuxiuejos 
   hem teixit records,
   abraçades gronxades i
   gràvides en el temps,
   aromes de pells 
   i perfums de moments.
   Són gaudi d’aleteig d’àngels,
   de rostres presents 
   i perfilats en la memòria.
   Milfulls a la taula dels volers
   convertits en un fil present d’amor visible.



Versió del poema 646 de 24/12/2014  
Imatge Ludovic FLORENT

S65 Nadal 2015

 

                    Que gaudiu sempre
                    de tot el que us sigui donat,
                    i els somnis que tingueu arrelin.
                    Petons de 365 dies!


Viggo-johansen-merry-christmas-1891

S64

 
                    Soc dins el poema
                    que refusa la memòria.
                    Inconscient teixit
                    de la meva historia.
                    Fets de temps i converses
                    fan l’amor amat, obert
                    dins la (in)certesa.
                    La vida, el camí, la fi.
                    Segles en clau d’història
                    certa són dins el poema,
                    El que ara refusa la memòria.


Imatge: Paul Apal

S63

          Mai incrèdula perquè la SAPS!
          Et fites dins la paràlisi inicial
          amb ulls volats, immòbils, crèduls.
          La persistent nuvolada et crida
          filant llums i ombres d'ofrena tèrbola
          de blaus, blau, bla., Ú! Són el so,
          del SOL (a)!
          Cap alçat, et SAPS amb els peus molls.



Imatge: Antonio Mora

S62 De xerrameca amb les neurones.

 

                     Alegre i convençuda
                     la papallona de llum 
                     fa camí cap a la bombeta
                     que li cremarà l’ànima.


 Imatge: Krzysztof Wladyka

S61 A l'altre banda.

 

             Mons imaginaris 
             que s’obren
             ara si, ara també.
             Rere les finestres 
             de mars de tecles
             onades i onades 
             que en silenci
             parlen i parlen.
             Sobta per l’irreal
             l’escletxa
             que  neix
             com llum 
             per navegants
             isolats.
             Far de fusta neta, 
             desconeguda,
             d’un altre món
             gens imaginari
             alhora real
             i efimer 
             rere la finestra.


 Imatge: Brandon Kidwell

S60

             I vols saltar per damunt del demà
             d’eterns anys d’espera,
             d’esperança de llum. Que lluny!.
             I se't fa el deliri dins la foscor.
             Orfe, molt orfe de moments
             d’oblits obligats, d’asprors
             de nits que van lluny, molt lluny.
             Un cel de fil molt prim sospesa
             la claror on vols volar, i mires,
             i saltes per damunt del demà.

28/11/15-29/11/15

Imatge:  Michael Bilotta