El camí és feixuc,
un vol ras apedregat
de punyents guspires,
ales cremades,
apedaçades
i recompensades amb tinta.
Vol d’alçada, tan... tan alt
que les plomes són desfeta,
alè de nuvolada.
El vol, sempre el vol
que duu i duu
per tornar i tornar...,
tornar
al cercle en caiguda lliure,
i en espiral veloç besar la terra
d’ales cremades, apedaçades
i recompensades amb tinta.
Es fa necessari tallar les ales
de soca-rel, dolor per dolor,
vol que no serà vol,
udol, alè de felicitat. Emmudir.
Rebrota l’herba en niada d’ocell,
i plouen primaveres d’ales noves,
borró de nou vol
serà l'espiral del seu niu.
Alenada de becs,
i de petons tendres
que amb la sort blanca
desfaran la nit.
Imatge: Aaron Miller
