S29

                 Me niego a levantarme

                 en la noche, a pisar 

                 el papel trasparente,

                 a coger el lápiz de tinta invisible

                 que corroe las palabras.

                 Noche de luz, voces silenciosas.

                 Me sumerjo en el filo ácido,

                 Blanco. Cual hoja ingrávida

                 una paz oscura me embebe.

                 Duermo.

             

Imatge del poema manuscrit Àngela Clos

S28

                   Fi,
                     Finir,
                           Finit,
                                  (in) 
                                    fi 
                                    nit.
                                        On s'acaba la nit?


Imatge: Enzzo Barrena

S27

 

           Són abismals les diferencies del vestit de pobre,
           els sentiments s’esquincen en sedes desconegudes
           mentre es meravellen dels cossos momificats,
           empedreïts i esmaperduts pels segles a les fronteres.
           Allà  on s’escurcen les bores de les túniques,
           esquinçades moren d’un altre dolor, els plors són
           somorts, i l’aire lluent els desplaça lluny, molt lluny.
           Sota la sabata a la llamborda, put l’olor de socarrim.

Imatge: Georgie Pauwels

POESIA A LA FRONTERA

     Hi esteu tots convidats!!!

S26 De xerrameca amb les neurones

 

Si la felicitat són moments puntuals, 

per què ens entestem 

en cantar i plorar llàgrimes salades,

en lloc de plorar-les i posar-hi música des de l’anima?

Pascal Delger.

S25

 

                       L’escorça fa de coixí a l’ànima,

                           i la pell respira l’arrel que plora

                           les fulles alades, alenades pel vent.

                           Clivellats els anys amb tacte d’anys,

                           anys amb la mort que no trontolla

                           i que s’arrela alletant d’or la terra.

Pintura : Andrew Wyeth.

S24

 

                    Passa el temps, ara es blanc

                    i  encara capaç  et sorprèn.

                    Et sorprèn com el regalim

                    ingràvid,  cames a munt,

                    com un vell fòssil que

                    s’instal·la  a l’estómac.

                    En plores la petja oblidada

                    on res no és fosc ni clar.

                    Maldes en l’horitzó ara més fi,

                    i plou, plou on albira el sol, i

                    la calitja pentina lluny la por.

 Imatge: klein Cosp

S23

 

            En una nit de foc que no és de joguina

            es lliura la batalla. Una pluja d’estels

            es clava als ossos que no se la miren

            mentre en uns llençols s’embolcalla

            un imprevist orgasme sentit i solitari.

            Els estels cerquen l’albada, i el cos nu

            és fel de daurat regalim, el cel roineja

            transparent damunt el soldat de plom.

Imatge: Mariana Palova

S22

 

                        Els cavallets
                        s’instal·len
                        a l’herba
                        encara humida
                        on s’enlaira
                        la carpa
                        que tapa
                        el núvol sec.
                        Somriuen
                        les miniatures
                        músiques
                        d’estrany mareig.
                        El coto fluix
                        ha de ser dolç
                        per prémer
                        les ferides
                        de les pomes
                        vermelles.
                        Mentre,
                        els somriures
                        cridaners,
                        fan petons
                        alats
                        a l’herba
                        humida.

Imatge: jonathan borofsky-1982

S21

              El camí és feixuc,
                un vol ras apedregat
                de punyents guspires,
                ales cremades, 
                apedaçades
                i recompensades amb tinta.
                Vol d’alçada, tan... tan alt
                que les plomes són desfeta,
                alè de nuvolada.
                El vol, sempre el vol
                que duu i duu
                per tornar i tornar...,
                tornar 
                al cercle en caiguda lliure,
                i en espiral veloç besar la terra
                d’ales cremades, apedaçades
                i recompensades amb tinta.
                Es fa necessari tallar les ales
                de soca-rel, dolor per dolor,
                vol que no serà vol,
                udol, alè de felicitat. Emmudir.
                Rebrota l’herba en niada d’ocell,
                i plouen primaveres d’ales noves,
                borró de nou vol
                serà l'espiral del seu niu. 
                Alenada de becs,
                i de petons tendres
                que amb la sort blanca
                desfaran la nit.



Imatge: Aaron Miller