Una segona epifania de dècades albira
en nous paratges i abraça nous costums.
Es fa difícil l’oblit de la primera
que és mare de les dues, diuen que cercades,
ben oposades al fons del mirall.
Queda el pòsit del no saber, o potser
no ens cal per fer aquest segon viatge
a porus oberts, sabent el final.
La llum, companya i amiga no fa mal.
Enfilats al tren, sabem que no és el nostre,
el paisatge s’esborra i aclareix,
ara lent ara ràpid, i se’ns clava
als rails pedregats de les sensacions.
La pell sempre nua, pacient, espera.
Imatge: Booke Shaden
