Cada dia en moren al cel,
són estels, tan diferents?
La distància entre l'empatia,
l'amor, l'esgarrifança, el plor,
la fa el metre?, el quilòmetre?,
la pell?, el color de la veu o
l'altaveu pagat a l'orella?
Palpo de nit l'univers i veig
l'estel que cau, pel que resar.
Avui el plorem, igual que ahir,
i que abans-d'ahir o l'altre. I
segueixen fent caure estels
i sols volen que plorem el km 0.
Imatge: Àngela Clos
LaveudeLlarim.blogspot.com
És un Instant, un pas per l'endemà,
el reconegut pessic que vol ser
amable i tranquil, i que sovint
et vol prendre l'amor del Tot.
T'abandones, li fas l'amor, i
fràgil t'adolles, te'n saps cristall.
És un endemà de fils invisibles
que ens premen fins al plor que vol
ser el més dolç, el més proper, tangible.
S'obre el doll i el fem germà, caminem
en la son sense hores, llenç d'esperança.
S'amara la llavor en l'entranya del sabut,
com un nounat estel·lar vestit de llum.
I parim l'agraïment en l'intangible reconegut,
en la petja d'ànimes umbilicals, borró de futur.
Imatge: LaveudelLarim
Àngela Clos
