878/

                   Es dilueix impregnat de presències
                   triades sols per l’ànima habitada,
                   ella és Via Làctia, riu volador de llums,
                   on la nit es fa molt clara i l’albor,
                   violència de neta Pau blanca.

                   És el dia de ser sense sentir
                   o potser el gran dia de sentir i no ser?

                   I tot se l’hi esdevé camí de riu,
                   juganer rierol d’aigua amb gust
                   de moll  de l'os tocat, de la mel del Tot.
                   I lliure s’abraça al  polsim d’albada.

Imatge:Tokujin Yohioka.

868/

 El bes
       ressonà
              sord.
                   El gust
                          agre
                              pèrfid.
                                     El ferro
                                 tebi
                          dessota
                 el melic.
                
                 El buit
                 fascinant,
                 reflex
                 blau
                 de cel,
                 d’asfalt.
 
                 Bransoleig,
                           l’ànima
                                  no peca.
                 Pau.
                 No cau. 





Imatge: Gregory Dunn

 

867/

    Et descobreixes en el mig somriure,
    mirant el en silenci, endormiscat.
    Deslliurat a les minúcies de l’ara,
    et respires, mires i remires. Es imant.
    Se’t desperta un calfred alenant
    l’espinada, bit ben reconegut.
    T’adelites en la mirada immòbil
    que xiuxiueja el fregadís. Silenci
    d’instants que desvetlla parpelles.
    Arrelat el calfred encara en el
    mig somriure, respires la parpella
    novament adormida, elèctrica.


Imatge: Federico Erra

 

866/

         Sols el bressol
         del dia fet nit
         assossega el moment.
         Albades bessones
         embolcallades
         fan d’aturador
         a una llum
         que per instants
         assageta estels.

Imatge: Barbara Benzina 

865/

       Ni màgica, ni forta.
       Com aturar la pluja?
       Reconec en el vestit,
       l’instant de feblesa.
       Aplegada a l'ànima
       camino, i em lliuro
       al bes de la boira.

Imatge: Manuel Estheim 

864/

          La conversa
          entre
          els mots
          ha fet
          taules.
          Passegen
          capcots,
          són peons
          en un tauler
          de blanques
          i negres,
          on només
          el Rei
          si sobreviu
          a la partida,
          hi pot llegir
          l’escac i mat.

Imatge: Chema Madoz

861/

       Cossos, embolcall
       d’ossos transparents
       d’un vidre ignorat.
       Rere les finestres,
       les cortines
       són de cotó,
       llogades.
       Els ulls oberts,
       aliens, a una llum
       que tant els fa.
       Es fan infinites
       les passejades
       en cadires
       d’hores mortes.
       Les mirades
       s’aturen, 
       volen descobrir
       i ja no poden.
       Una nit
       o una albada
       el llamp
       desembolcalla
       els cossos,
       i es fa pols
       dels ossos,
       transparents,
       ara amortallats
       amb cotó llogat.
       Rere la finestra,
       els ulls oberts.

Imatge: Manuel Stheim.

860/

      Dels contrallums

      en fa pols
      de saviesa,
      camina
      al so
      del pèndol,
      de la corda fluixa,
      fils lluents
      i nocturns
      li diuen
      que no somnia.
      Amarat
      contempla
      les rajoles
      en una sala d’espera
      del món ennegrit,
      que regalima
      ciment
      de pretesa llum.
      Mai
      no se’n riu
      de la formiga
      que pendula
      sota el pes feixuc.
      Antena,
      Ull,
      Connexió,
      Llum,
      Exterior.
      La mira,
      somriu.
      Junts entenen la saviesa.


Imatge: Marcela Bolivar

859/

      Li pendolava la pregunta 
      en el passadís 

      infinit de les estones.

      Les ulleres a la tauleta,

      no fos el cas 

      que massa claror

      filés prim 

      les hores del pensament.
      Sabia 

      que els peus 

      feien camí 

      només si era fidel 

      i puntual 

      amb l’arc de Sant Martí.

      Era llavors, 

      que amb els peus

      despullats de certeses,

      tremolava pel riu fred

      i lliscós de les estones.

      Filava la pregunta,

      el passadís pendolava mut.


Imatge: Kile Thompson

857/

 Se’t mullen els dits que xops
 volen ser pintors de paraules,
 parla la punta d’un pinzell que
 escabellat agrumolla els colors.
 Carbons cabrons, fets punxa
 d’espines, es claven als dits,
 la sang fa el camí de la mina.
 -I quin color, el carbó cabró.
 S’ha pintat de fosc el dia, i els
 dits s’aferren a la tija, dolor.
 A ulls clucs xucles les degotades,
 el gust de cotó fluix, fa llengotes
 al pinzell, s'acoloreixen els mots.

Imatge de la xarxa

846/

                   Tanques els ulls,
                   i t’abandones
                   a la remor de la llum,
                   la teva.
                   La petja
                   que ja és argentada
                   sura a la platja,
                   els còdols, tebis,
                   fan dels segons escampats
                   hores empolsinades,
                   llar de vida.
                   Obres els ulls,
                   la llum, nia,
                   i t’abandones
                   en el tel de la nit.


Imatge: Tigran Tsitoghdzyan

851/

      Hi ha uns versos al calaix del dol,
      no fan cua per donar el condol,
      l’engendrat desamor no és mort,
      massa temps de desamor i poc
      de versos. Un sol raig gotellat en
      desfarà la crosta perquè la mort
      així li manarà, i el cor farà camí al
      calaix els versos que veuran la llum.

Imatge: Chema Madoz

841/

Et sents lletra minúscula
en la immensitat del blanc,
et fas petit, i penses 
que quan caigui la nit
 es farà fosc;
Lenta molt lentament cau,
i t’adones 
 del suau guspireig 
en la immensa foscúria.
Pas a pas els ulls més cecs,
els sorolls s’escapoleixen,
fins, àgils, 
atents al palp 
que ara s’escriu 
als ulls de la pell.
I de sobte, 
et sents ric, 
tot l’immens lluu,
i roineja l’argent.
Lletra majúscula en la foscor.

Imatge:michael montgomery

828/

       Caminen les passes
       damunt del teu silenci,
       s’envola el pensament
       de retruc, sense colors.
       Les parets et parlen en
       la penombra dibuixant
       un idioma que no s’entén.
       Immòbil ara, les escoltes,
       se’t fan amigues, són llum.

Imatge: Escultura Bruno Catalano

827/

       A contrallum, és fosc

       i t’has d’acostumar
       a la nova penombra.
       Barrots fil ferrats criden
       llibertat al verd, al blau.
       Tot és quiet i sec, passat
       i més passat d’ombres
       caminen cap a una llum
       nua, que no s’entén. Pau.

Imatge: Garrett Moulton

825/

      T’emmiralles en el llac
      on creus que tot es fosc,
      per moments, la llum
      dels records et xuclen
      i t’estiren cap al fons.
      Sense n’hi adonar-te’n
      sures, el teu tot es humit.

Imatge: Ann Hamilton

823/

      Just quan t’ofegues, en la tangent,
      s'albiren les noves ullades de sol.
      Són els temuts nous brots de llum,
      de somriures blaus i transparents.
      L’anhel t'obre els ulls en la foscor,
      i amb dits verges t’arrapes a l’aire
      de la finestra oberta. Et reconeixes
      en el vidre gotellat i d'obligat oblit.
      L'alè t'empeny, t'esperona, t'encorda
      et bressola. Nu, et rendeixes al blau.

Imatge: Jan Fabre

814/

    

    De cop has vist la teva llum,

    la visita ha estat ben clara.
    Se t’arrapa la foscor als peus
    amb força, voles, no et pesen.
    Segueixes de dret el teu camí
    amb plomalls a les espatlles,
    el senyal és molt clar.

    Estàs viu.

Imatge: Rumi

803/

      Juguem a fet i amagar
      des de fa massa temps,
      el fet, és que jo per tu,
      no tinc res a amagar.
      Fins quan durarà el teu joc?
      És teu no pas meu,
      i ets l’única
      que en sap les regles,
      la que tria el dia
      i el com hem de jugar.

Imatge de la xarxa (maria 2015)

801/

         Va ser
         un joc
         on
         no comptaves
         amb l’àrbitre,
         o sí?
         No ets
         de cometre
         errades tu,
         jugaves
         amb daus
         magnètics,
         de llum,
         i amb una
         peça al tauler
         immòbil.
         L’àrbitre
         va moure
         la peça
         per tu,
         o li vas
         donar
         les claus
         secretes
         del teu joc?
         Vares perdre
         la partida,
         deixant
         els daus
         de llum
         a l’aire
         pel teu
         proper
         joc.

Imatge de la xarxa