"Inlucidacordura" Minirelat

Se la oyó gritar, ¡¡¡malditos mis muertos!!! ¡¡¡malditos mis muertos!!!

Resonaron sus palabras en la pequeña plaza del pueblo; enjuta, desaliñada, con el juicio perdido, miraba al cielo extendiendo su manos como queriéndolo alcanzar, repitiendo las mismas palabras a diario una y otra vez, desde hacia años.

En sus momentos de lúcida (in)cordura relataba y relataba sin tregua a quien la quería escuchar, la historia de como esos muertos la habían amado y cuanto había amado ella, que había sido joven y bien amada.

Ahora en su locura (in)lúcida, se preguntaba ¿el porqué?, porqué  ella se había quedado.

Y seguía maldiciendo a sus muertos una día tras otro, en su inlucidacordura con las manos extendidas al vacío, esperando con ansia reunirse con quienes la habían amado.

imatge:kashueri.wordpres.com

Nova Partitura / TB

Ressonen les campanes llunyanes en l’ombra del mai més. Al  cervell emboirat de records, les passes trontollen ara aquí i ara allà com l’assaig d’una simfonia abans de l’estrena. 

S’obren petites escletxes de llum que l’albiren una claror desconeguda en la frisança de necessitat abasardada, la llum és propera, i cal enfilar-se encara que els dits estiguin clivellats, esquerdats, ressecs... esmes.  

Dits d‘aigua balsàmics, sense tremolar, es passegen per damunt la partitura del cel promès i s’irisen a tocar mati, migdia, tarda i nit, són notes d’esperança...somnis, ferms i acolorits.

Afluixa ara el so de les campanes dins la nebulosa, petits sons acompanyen  el silenci i donen l’entrada a la simfonia en primer moviment cap als vells records, dolça carossa de mil colors, companya d’un nou camí, en els graons sorrencs de la nova vida. S’aixeca el teló!!!.

 Imatge:immamusic.worpres.com

La Festa / mini relat

Era de nit i s’havien trobat a la platja com cada cop que quedaven per muntar una festa, les vacances be s’ho valien, era la primera abans  de l’estiu.

Amb els ulls enganxats a les pantalles anaven passant missatges convocant amics, de sobte en aixecar la vista  varen veure primer sorpresos i amb espant desprès,  que tot s’havia tornat carmesí, els vestits, els cabells i la cara dels amics, la sorra de la platja, tot absolutament tot; es varen mirar uns als altres espantats, tots i volien dir la seva, a empentes i a crits anaven  tocant-se la roba, la cara... allò no cremava, no feia olor...es respirava el mateix ambient de sempre, van dir de banyar-se, el mar però també havia envermellit fins i tot  les onades amb el seu moviment constant  també reflectien aquell color, desprès dels primers moments de confusió on que semblava que tothom s’hagués tornat boig, algú se li va ocórrer que podien consultar amb els seus mòbils per veure si a la ciutat passava el mateix, tots varen començar a consultar les seves pantalles, dons  si... tots a l’hora com empesos per una estranya força varen aixecar els ulls que se’ls obriren com taronges contemplant bocabadats l’espectacle;  la noticia deia que aquella nit era una de les poques nits que es podia gaudir d’una lluna plena i vermella “lluna de sang”, passat l’ensurt i gaudint del que veien varen fer la festa de la nit vermella, això si, mirant-se de fit a fit i de tant en tant al cel de reüll.

imatge:hoteltraveltour.com

El tren / Mini relat

Agafada a la barana va posar el peu al graó, era de ferro?, no s'hi havia fixat, ho faria després en baixar. Cercava el seient lentament, arrossegant els peus pel passadís, els anys no perdonen i la llum tampoc hi ajudava, el va trobar, va deixar la bossa que duia al del davant, si tinc company de viatge, li demanaré que la pugi al portamaletes, va deixar caure el cos amb delicadesa amb extrema suavitat al banc, no era com els d'abans, res no era com abans... El vidre de la finestra va reflectir el rostre, no li va semblar el seu, els solcs que envoltaven els llavis... els ulls, els ulls eren més petits del que ella recordava, el sol li mostrà uns cabells blancs recollits en un monyo baix i ben arreplegat al clatell, es va perdre en aquells ulls petits que la miraven amb estranyesa, va acostar una mica més la cara al vidre, si, eren verds, eren verds com els seus, com aquells que el seu pare li deia que tenien el color dels camps acabats de sembrar, va deixar vaguejar el pensament per aquells camps..., transportada per l'olor de primavera dels camins que portaven al poble, es va veure corrent i saltant a corda i jugant a fet i amagar pels carrers... el record s'aturà en aquell portal, en aquell primer peto... la finestra no li va retornar la vermellor que li pujà de cop a les galtes marcides en recordar-ho, el sol entre els vidres l'acaronava, s'havia mig endormiscat; un petit sotrac la va tornar a la realitat, el tren suau i lentament començava la seva marxa cap a una estació propera, cap a un món de basardes i llum desconegudes.

Tu / Mini relat

Encara es fosc, les passes fan el camí com cada dia, sé segur que et trobaré, que no em fallaràs, m’acompanya l’eixordadora i plaent cantarella dels pardals en el seu despertar i com cada matí sento el gall que canta lluny, a tocar de la riba, l’olor de gessamí es despenja de les tanques encara vestides de nit.., estic arribant, no se mai quina cara tindràs, cada jorn em sorprens amb una rialla nova, accelero una miqueta el pas, amb tranquil·litat, sempre amb les papallones a l’estomac, amb la  sensació que arribaré tard; La lluna em fa l’ullet tot amagant-se darrera un núvol, ja arribo i et veig, estàs resplendent, avui t’has vestit de color plata, m’agrada, sempre m’agrades...sense dir res, em mires com vaig cercant el lloc mes adient on trobar-nos, pacient vas aixecant lentament les parpelles, ara si, aquí, aquest    és el lloc, m’assec a poc a poc i em deixo acaronar per la teva mirada, càlida, plena de llum, tanco els ulls i respiro, molt lentament per tal de no destorbar el moment, tot se m’omple de tu, del teu color, de la tebior i de la llum, molta llum...perdo el mon de vista per moments absorbint el teu alè, respirem junts, com cada albada  la mar de mons del nou dia.