Faré els possibles/ Mini relat

Una mà no visible anava fent córrer la cortina de la llum del nou dia, ningú no li ho demanà, però ella impassible avança per l’habitació, no li calen permisos per envair-ho tot, des d’aquell punt de llum que no saps perquè va directament a la retina, que et fa girar el cap i que no saps ben bé on ets, quan tu l’únic que vols és anar despentinant les parpelles, fins aquelles guspires menudes que voleien, i que ara al contrallum -et fan dubtar- que potser ahir no vares treure la pols com calia -i tant que ho vas fer-, però quan estàs en el tràngol/joc de despertar les coses no són mai el que semblen.

No s’aixecava mai de cop, fos el dia que fos s’havia inventat un joc i sempre i jugava era un joc del qual ja en sabia la resposta, potser per això li agradava. Començava el dia guanyant. Cada dia abans de qualsevol altre ritual, mentre deixava  que la mà no visible, fes visible el dia, començava el joc, i es feia la mateixa pregunta: Estàs bé?

-Per a ella era “el” joc-. No s'hi era feliç, o estava alegre o, contenta o, cansada o, enfadada, o extenuada, buida, plena, dolça, brillant..., no, la pregunta del joc era molt clara: Estàs bé?
No recordava quan va començar amb aquest ritual, tampoc ve al cas, la veritat és que cada dia li servia d’entreteniment i l’ajudava a començar.

La llum de Neó de l’edifici del davant encara no s’havia apagat, en formava part de tot plegat sense saber-ho, ves que havia de saber un neó, seguia un horari i ella li seguia el joc en les ombres de les lletres per saber-ne la resposta;  I si la resposta és un no?, això si, seria un no de coloraines, que no has pintat tu, però que et criden parpellejant insistentment, verds, roses, grocs... hipnotitzants, com si t'hi anés la vida.

Avui decididament no acceptà un no per resposta, li sembla que és resisteix per primera vegada al no, no se'n adona que és la seva subsistència, que ho fa cada dia. Pensa que no és l’hora, que  s’ha avançat el temps, enfonsa decidida la cara al coixí, sent el seu batec, només el seu batec, la llum ara no s’escola per enlloc, potser no canviarà el no, però i retrassar-lo?.

Ha passat una estoneta i la claror de dia s’ha fet mestressa i senyora de tots els racons, les llums de neó ja no juguen a donar respostes de colors, el temporitzador no hi entén de jocs i l’apaga quan l’ha d’apagar. Ella sap que ha tornat a guanyar, camina decidida cap a l’única resposta que el neó no li pot donar.

Faré els possibles!!!

Imatge:

Rembrandt-Harmensz.-van-Rijn-seguidor-de.-Hombre-sentado-leyendo-en-la-mesa-de-una...

Em dic Mot/ Mini relat

Em dic Mot, hi vaig perdut, molt perdut, m’han dit que havia d’anar fins a un núvol, fer camí per elèctrics passadissos i trobar una porta on hi ha el meu llit amb el meu nom, que pel camí trobaria molts entrebancs, llumetes  que em voldrien ajudar, i xarxes on podria caure que no son casa meva. Se’m fa feixuc, fa molta estona que cerco i no trobo el núvol, em començo a posar trist.

Quan  vaig néixer, va ser fruit d’un instant, en veure la claror tot varen ser ordres del que havia de cercar, ben al contrari del que m’han explicat dels meus avantpassats.

Sembla que a ells això no els passava, els hi costava mol i molt néixer, i quan per fi sortien a la llum ho feien amb una gran festassa, tothom tenia ganes d'acaronar-los, de tindre'ls a les mans, -que és això?. Sembla que tenien un llit amb llençols de color groc, com el llum d’un capvespre que li costa de marxar, els acotxaven amb un cobrellit i cada dia els tapaven amb dits amorosos,  fins i tot els feien un petó abans de bufar l’espelma.

Tot el que m’expliquen no m'ho puc imaginar, jo he hagut de córrer molt per ser el primer a arribar i encara no se com trobar el núvol, em sento abandonat. 

Quan he sortit a cercar-lo, m’han donat nom i cognom, però crec que quan el trobi ja no el recordaré, l’hauré perdut.

Els meus avantpassats no l’han perdut mai el seu nom, no l’havien de dur a la memòria. El seu cobrellit el porta ben gravat, i es fan vells passant de ma en ma, també hi ha residències on els cuiden i els tenen ben arrenglerats, es fan companyia, i tothom pot veure el seu nom per poder-los visitar. Ara, no hi va massa gent a veure’ls, però els que hi van, són feliços de retrobar-los, els oloren, els mimen, els demanen consells, els estimen... estic ben segur que això a mi no em passarà. Estic trist, molt trist.

Mentre vaig cercant el meu núvol, em podríeu fer un petit favor?, m'agradaria que me’l poguéssiu recordar si em perdo, el meu nom és:

Mot,

Llibre,

Inspiració.

Imatge: Harvey Makin

615/J Mini relat a l'amic.

Saps...?, Si ja se que en parlem sovint, però em ve molt de gust fer-te’n cinc cèntims per carta, ja se que no es porta, però saps molt bé com m’agrada. No se quan arribarà, has marxat molt lluny i l’adreça que em vares donar es va mig esborrar amb les llàgrimes en dir-te adéu, de tota manera bé saps que soc dona de recursos i que tard o d’hora serà a les teves mans.
Des que vas marxar..., doncs, anem fent, diria que la travessia ha anat capejant tots els temporals, no és el mateix fer-ho en solitari que amb el timó invisible i permanent de l’amic que l’agafava ben fort fins a crestejar les onades; Sovint parlar de tu ens ajuda a seguir el rumb..., la mar, aquella mar que tant havíem contemplat, amb silencis tan plens i tantes paraules encadenades, no s’ha mogut de lloc, moltes vegades ens sembla que apareixeràs i rebrem l’abraçada dels teus rems, tot s’esvaeix però en un bell miratge d’albada que ens retorna el teu caliu.
Avui plou, plou com aquell dia que vares decidir deixar el vaixell i fer-te mar enllà en solitari, avui fa cinc anys. No ens hem tornat a fer a la mar, no amb el teu vaixell. T’esperem en cada trosset de xarxa humida del matí, en cada perfum de boira, en cada raig de llum; sabem que hi ets, que ets en cada gra de sorra que decantem per seguir endavant, sabem per aquesta força, que estàs bé.

Si quant reps la carta, m’ho vols fer saber, estaré feliç de retrobar-te i gaudir de tu per un moment.

P.D: Gràcies per les abraçades que ens envies i que ens embolcallen constantment, n’hem trobat de noves i ben especials, les teves però sempre seran les més grans. Petons de cotó fluix.

Remitent: Nena.

La Castanyada

Com li passava sovint, tant se val, ella era així, els seus pensaments no paraven mai quiets, s’aturà però en un… avui és la castanyada… Bufa!!!… i aquest any… Aquest any no hi ha ningú a casa…, és com aquell Nadal que va escollir estar sola, l’única diferencia amb avui, és que aquell Nadal els amics… si, els amics aquells que sempre diem que es poden comptar amb els dits d’una mà, doncs si, tots volien que anés a casa seva a passar aquell Nadal, testarruda!!!, si testarruda com sempre, va fer la seva i va passar-lo sola, i s’ho va passar bé, va engalanar la taula, es va fer un bon dinar, fins i tot en va fer fotos.. Ara el pensament tornava al principi…, si, com aquell Nadal.

Es va posar en marxa, tenia una miqueta de salmó, paté, formatge i un bon vi, castanyes…, bé, no tenia panellets, però tant li feia, cada any en feia per tothom, aquest any no n’havia fet, doncs no en menjaria…

Va vestir-se per l’ocasió, mitges negres, aquell vestit també negre de tirants prims, no es va posar sabates…, quin plaer poder caminar sobre la catifa descalça... Mocador verd poma cobrint-li l’esquena. 

Gaudia parant taula, les estovalles, la copa pel vi, els coberts, les espelmes…, tres espelmes, sempre tres…, una a la taula , una en una lleixa, un altre a la llar de foc… Quedava bonic i acollidor, va apagar el llum.

No feia massa fred, però ai!!! El foc, fes o no fes fred, avui l’encendria, i el va encendre… Sempre li havia agradat, donava un caliu especial. Va posar música, piano… Era una bona nit per escoltar el piano d'en Rafa Navarro.

Va asseure's en aquella cadira de braços, el pensament va tornar a volar…, comprada fa
molts anys a un antiquari; Li agradava especialment l'encoixinat flonjo, braços tallats de fusta, Mm… Tot convidava a un sopar relaxat i tranquil… 

Va agafar l’ampolla de vi, quan se n’anava a posar va veure que la copa ja era plena, l’ensurt la va tornar a la realitat de sobte, ella no se n’havia posat… Va aixecar la vista, a la mitja penombra del menjador, la llum ballava al ritme del foc i de les espelmes, se’n va adornar llavors que aquella nit no estaria sola; lluny d’espantar-se va pensar a gaudir del que la nit li oferia…; Va tornar a donar una ullada al seu voltant… i els va veure … Eren allà asseguts a taula, hi eren tots tres... Li somreien dolçament…

Assegut al seu davant, gran, imponent, somriure ample, ulls foscos amb la picardia a
flor de llavis, el gran amic, el de tota la vida, l’amor platònic… no dels que no es poden
aconseguir, no, si no dels amors que és gaudeixen i s’admiren; A la seva dreta, altíssim, pell bruna andina, cara d’angles perfectes, ulls ametllats i negres com el carbó de mirada insolent, i aquelles mans, mans de dits llargs i prims que tant l’havien estimat… Sorneguer com sempre, el seu somriure no havia canviat, era el tot que un dia la va enamorar; A l’esquerra, mirant-s’ho tot… Amb aquelles ulleres que feia que els seus ulls fossin el mar sencer, l’home que més l’havia estimada, no se’n podia dir gaire més, senzill i bo, no havia estat però el seu gran amor.

Va mirar-s’ho tot plegat sense creure el que veia, gaudint d’aquell moment, d’aquell regal
tan especial que li havia preparat avui la nit…, se'ls va estimar a tots tres amb la mirada… Va agafar la copa i es va aixecar…, la contemplaven sense dir res, amb el mateix somriure dolç amb què havien arribat…, ella va alçar la mà per llençar-los-hi un petó, la copa li va relliscar i es va fer mil bocins. Va tornar de cop a la realitat, eren les deu i encara no havia fet el sopar de castanyada, tothom estava a punt d’arribar.

P:D La nit del 31 d’octubre, tot pot passar… 31/10/2013 

Abraçada al coixí / Mini relat

Havia tornat a encendre el llum, com molts altres cops que li rondava una idea pel cap, si o si l’havia d’anotar a la llibreta que tenia a la tauleta de nit, va escriure:

-Abraçada al coixí...

Lliscant suaument sota l’edredó, es va tombar, mirant cap a la finestra va passar la mà esquerra per sota el coixí, i deixà reposar la dreta fins a l’alçada de la cuixa sentint la seva tebior, es va girar de boca terrosa, era com millor dormia..., es va remoure, va sentir l’escalfor i que se li corbava l’esquena tot notant el dit que pujava a poc a poc, seguin la forma de l’espinada, i a mesura que feia el recorregut fins al coll, les natges s’enfilaven com una gata quan li acaronen el llom cercant la mà que baixava altre cop..., es va tornar girar, no podia dormir altre cop de cara a la finestra abraçada al coixí, ara si semblava que la son la començava a vèncer, la seva abraçada la transportà a aquella pell que de bon matí la cercava enganxant-se, tendra i dolça amb els llavis olorant i escalant el seus cabells fent-la girar besant ulls i llavis, entrecreuant cames i rosada, erectes atrapats sense remei en aquella abraçada que acabaria en un esmorzar tardíssim de diumenge i que els faria no desfer-se dels llençols fins ben bé el migdia..., es va tornar a regirar aquest cop decidida aixecar-se, es va quedar però mirant les ombres sinuoses de nit que feien dibuixos al sostre, les mans es varen començar a enfilar cercant els pits, el pensament la portà a reviure de quantes maneres diferents d’acaronar-los i gaudir-los havia sentit, les cames li van respondre ben d’hora i les cuixes es varen anar obrint al ritme compassat de la muntanya russa dels records, envaint sostre i parets que absorbien els seus petits gemecs, mentre l’aire s’anava impregnant de l’aroma salat del seu cos...; Ara si, relaxada i tranquil·la, per fi podria apagar el llum i dormir!!!, havia acabat el relat.

 imatge:lacuevademairena.blogspot.com

L'Au Fènix / Mini relat/TB

A mida que anava posant distància, l’oblit es feia mes present, recuperava una tranquil·litat que desesperadament semblava necessitar, fugia, no sabia ben bé perquè, però hi havia quelcom que l’empenyia, havia de fugir.

Persona  brillant i acadèmic reconegut, el seu entorn mes proper el veia com l’Au Fènix, foc i cendra al mateix temps; ell però es veia sempre en les cendres de la solitud, sempre amb aquella por de no tornar a renéixer.

Va apujar el volum de la radio, la música el relaxava, s’hi introduïa fins a fer-lo plorar i l’ajudava a no pensar.

Havia marxat com tants altres cops, posava distància en la lucidesa del l’aire irrespirable del no saber, on  sabia que la foscor del seu silenci es faria llum.

Mentalment va fer recompte dels pocs amics que l’acceptaven tal i com era, l’assaltà el dubte... seria veritat?... no, no podia presentar-se de cop i volta envaint el seu l’espai per molt que fossin amics.

Volia diluir-se, desaparèixer, fondre’s en el seu silenci, es va endinsar en la nebulosa del camí, del camí que el portaria cap a l’oblit de ell mateix; arribat a aquest punt de desforestació interna, un somriure sorneguer, que ell no va poder detectar, va aparèixer al seu rostre; tornaria de les cendres com l’Au Fènix, per renéixer en el foc de lluentor i tornar a refer el camí que el portaria altre cop a fer el viatge de fugida en la distància de l’oblit. 

I

matge de la xarxa : Luda

La Festa / mini relat

Era de nit i s’havien trobat a la platja com cada cop que quedaven per muntar una festa, les vacances be s’ho valien, era la primera abans  de l’estiu.

Amb els ulls enganxats a les pantalles anaven passant missatges convocant amics, de sobte en aixecar la vista  varen veure primer sorpresos i amb espant desprès,  que tot s’havia tornat carmesí, els vestits, els cabells i la cara dels amics, la sorra de la platja, tot absolutament tot; es varen mirar uns als altres espantats, tots i volien dir la seva, a empentes i a crits anaven  tocant-se la roba, la cara... allò no cremava, no feia olor...es respirava el mateix ambient de sempre, van dir de banyar-se, el mar però també havia envermellit fins i tot  les onades amb el seu moviment constant  també reflectien aquell color, desprès dels primers moments de confusió on que semblava que tothom s’hagués tornat boig, algú se li va ocórrer que podien consultar amb els seus mòbils per veure si a la ciutat passava el mateix, tots varen començar a consultar les seves pantalles, dons  si... tots a l’hora com empesos per una estranya força varen aixecar els ulls que se’ls obriren com taronges contemplant bocabadats l’espectacle;  la noticia deia que aquella nit era una de les poques nits que es podia gaudir d’una lluna plena i vermella “lluna de sang”, passat l’ensurt i gaudint del que veien varen fer la festa de la nit vermella, això si, mirant-se de fit a fit i de tant en tant al cel de reüll.

imatge:hoteltraveltour.com

El tren / Mini relat

Agafada a la barana va posar el peu al graó, era de ferro?, no s'hi havia fixat, ho faria després en baixar. Cercava el seient lentament, arrossegant els peus pel passadís, els anys no perdonen i la llum tampoc hi ajudava, el va trobar, va deixar la bossa que duia al del davant, si tinc company de viatge, li demanaré que la pugi al portamaletes, va deixar caure el cos amb delicadesa amb extrema suavitat al banc, no era com els d'abans, res no era com abans... El vidre de la finestra va reflectir el rostre, no li va semblar el seu, els solcs que envoltaven els llavis... els ulls, els ulls eren més petits del que ella recordava, el sol li mostrà uns cabells blancs recollits en un monyo baix i ben arreplegat al clatell, es va perdre en aquells ulls petits que la miraven amb estranyesa, va acostar una mica més la cara al vidre, si, eren verds, eren verds com els seus, com aquells que el seu pare li deia que tenien el color dels camps acabats de sembrar, va deixar vaguejar el pensament per aquells camps..., transportada per l'olor de primavera dels camins que portaven al poble, es va veure corrent i saltant a corda i jugant a fet i amagar pels carrers... el record s'aturà en aquell portal, en aquell primer peto... la finestra no li va retornar la vermellor que li pujà de cop a les galtes marcides en recordar-ho, el sol entre els vidres l'acaronava, s'havia mig endormiscat; un petit sotrac la va tornar a la realitat, el tren suau i lentament començava la seva marxa cap a una estació propera, cap a un món de basardes i llum desconegudes.