Just quan t’ofegues, en la tangent,
s'albiren les noves ullades de sol.
Són els temuts nous brots de llum,
de somriures blaus i transparents.
L’anhel t'obre els ulls en la foscor,
i amb dits verges t’arrapes a l’aire
de la finestra oberta. Et reconeixes
en el vidre gotellat i d'obligat oblit.
L'alè t'empeny, t'esperona, t'encorda
et bressola. Nu, et rendeixes al blau.
Imatge: Jan Fabre
