El llenç cau lentament
damunt les cames ara quietes,
les mans no respiren,
i el pensament va fen el camí
ara inútil, d’esborrar tot l'escrit.
S'esfumen les hores
en xemeneies d’imparables fums,
cercant un cel respirable que sol,
gira i gira,
i nosaltres som exhalació
en un cor que batega
i que no s’atura.
Es fa l’ombra
en la immediatesa d’unes parpelles
que ballen i ballen
en l’inconscient del blanc, ara inert.
Serà blanca
la nova pàgina on caminaran
les cames alegres i sense demanar-ho?
bategaran les mans empeses per l’enteniment,
encertades o no?.
Respiraran els cossos,
i nous colors, s’hi escriuran.
S'aglopen a la gola
paraules que no escriuré,
d’una entesa que serà fum al vent,
sense preguntes.
Les preguntes molesten les ànimes més profundes.
Interrogants i més interrogants
fan cua al camí de la raó d’una vida,
per fer parada damunt d’un llenç nou,
blanc i transparent, que vol ser entès.
Es refan els camins
empesos pels vents de qualsevol contrada,
sempre crèduls, únics, diferents,
com volves d'un foc inquiet.
Guspires engendrades no demanades.
Imatge: Christian Schad.
