dilluns, 30 de març del 2015

793/





   

El llenç cau lentament 

damunt les cames ara quietes,
les mans no respiren,

i el pensament va fen el camí
ara inútil, d’esborrar tot l'escrit.

S'esfumen les hores 

en xemeneies d’imparables fums, 
cercant un cel respirable que sol, 
gira i gira,
i nosaltres som exhalació

en un cor que batega
i que no s’atura.

Es fa l’ombra 

en la immediatesa d’unes parpelles
que ballen i ballen 
en l’inconscient del blanc, ara inert.

Serà blanca 

la nova pàgina on caminaran
les cames alegres i sense demanar-ho?
bategaran les mans empeses per l’enteniment, 
encertades o no?. 
Respiraran els cossos, 
i nous colors, s’hi escriuran.

S'aglopen a la gola 

paraules que no escriuré, 
d’una entesa que serà fum al vent,
sense preguntes.
Les preguntes molesten les ànimes més profundes.

Interrogants i més interrogants

fan cua al camí de la raó d’una vida,
per fer parada damunt d’un llenç nou,

blanc i transparent, que vol ser entès.

Es refan els camins 

empesos pels vents de qualsevol contrada, 
sempre crèduls, únics, diferents,
com volves d'un foc inquiet.

Guspires engendrades no demanades.



Imatge: Christian Schad.