No se m'acut res més
que no sia
gronxar l’hora quieta,
intent desvalgut
que l’aire
no desvetlli
els ulls ara perduts
en un silenci
que volen trobar.
Parlen,
de lluny
en l’aire.
Record del sol
quan ens besava la pell
en aquells camins
on el gronxador
era alegre.
Branca
que ens floria
mà a mà.
De la petitesa
d'uns ulls oberts
com a taronges,
camí
a la pell clivellada,
als anys del mal suar.
I vés,
no se m'acut res més
que no sia
gronxar l’hora quieta.
Imatge: Costa Dvorezky's
