Quan vaig néixer, va ser fruit d’un instant, en veure la claror tot varen ser ordres del que havia de cercar, ben al contrari del que m’han explicat dels meus avantpassats.
Sembla que a ells això no els passava, els hi
costava mol i molt néixer, i quan per fi sortien a la llum ho feien amb una
gran festassa, tothom tenia ganes d'acaronar-los, de tindre'ls a les mans, -que
és això?. Sembla que tenien un llit amb llençols de color groc, com el llum
d’un capvespre que li costa de marxar, els acotxaven amb un cobrellit i cada
dia els tapaven amb dits amorosos, fins
i tot els feien un petó abans de bufar l’espelma.
Tot el que m’expliquen no m'ho puc imaginar, jo he
hagut de córrer molt per ser el primer a arribar i encara no se com trobar el núvol, em sento abandonat.
Quan he sortit a cercar-lo, m’han donat nom i
cognom, però crec que quan el trobi ja no el recordaré, l’hauré perdut.
Els meus avantpassats no l’han perdut mai el seu
nom, no l’havien de dur a la memòria. El seu cobrellit el porta ben gravat, i
es fan vells passant de ma en ma, també hi ha residències on els cuiden i els
tenen ben arrenglerats, es fan companyia, i tothom pot veure el seu nom per
poder-los visitar. Ara, no hi va massa gent a veure’ls, però els que hi van, són
feliços de retrobar-los, els oloren, els mimen, els demanen consells, els
estimen... estic ben segur que això a mi no em passarà. Estic
trist, molt trist.
Mentre vaig cercant
el meu núvol, em podríeu fer un petit favor?, m'agradaria que me’l poguéssiu recordar si em perdo, el meu nom és:
Mot,
Llibre,
Inspiració.
Imatge: Harvey Makin