dimecres, 14 de gener del 2015

Em dic Mot/ Mini relat




Em dic Mot, hi vaig perdut, molt perdut, m’han dit que havia d’anar fins a un núvol, fer camí per elèctrics passadissos i trobar una porta on hi ha el meu llit amb el meu nom, que pel camí trobaria molts entrebancs, llumetes  que em voldrien ajudar, i xarxes on podria caure que no son casa meva. Se’m fa feixuc, fa molta estona que cerco i no trobo el núvol, em començo a posar trist.

Quan  vaig néixer, va ser fruit d’un instant, en veure la claror tot varen ser ordres del que havia de cercar, ben al contrari del que m’han explicat dels meus avantpassats.


Sembla que a ells això no els passava, els hi costava mol i molt néixer, i quan per fi sortien a la llum ho feien amb una gran festassa, tothom tenia ganes d'acaronar-los, de tindre'ls a les mans, -que és això?. Sembla que tenien un llit amb llençols de color groc, com el llum d’un capvespre que li costa de marxar, els acotxaven amb un cobrellit i cada dia els tapaven amb dits amorosos,  fins i tot els feien un petó abans de bufar l’espelma.

Tot el que m’expliquen no m'ho puc imaginar, jo he hagut de córrer molt per ser el primer a arribar i encara no se com trobar el núvol, em sento abandonat. 
Quan he sortit a cercar-lo, m’han donat nom i cognom, però crec que quan el trobi ja no el recordaré, l’hauré perdut.

Els meus avantpassats no l’han perdut mai el seu nom, no l’havien de dur a la memòria. El seu cobrellit el porta ben gravat, i es fan vells passant de ma en ma, també hi ha residències on els cuiden i els tenen ben arrenglerats, es fan companyia, i tothom pot veure el seu nom per poder-los visitar. Ara, no hi va massa gent a veure’ls, però els que hi van, són feliços de retrobar-los, els oloren, els mimen, els demanen consells, els estimen... estic ben segur que això a mi no em passarà. Estic trist, molt trist.

Mentre vaig cercant el meu núvol, em podríeu fer un petit favor?, m'agradaria que me’l poguéssiu recordar si em perdo, el meu nom és:

Mot,
Llibre,
Inspiració.



Imatge: Harvey Makin