diumenge, 23 de novembre del 2014

611 SERAPHINE LOUIS, dite DE SENLIS



Desconeixia totalment l'existència de la SÉRAPHINE LOUIS , la recomanació d’un bon amic del fb, ha fet que aquesta tarda veies la pel·lícula que parla sobre la seva vida. Colpidora i encisadora alhora, m’ha agradat molt i n’ha sorgit el poema.

Primer cinc cèntims, del que en diu la wikipedia:
Séraphine Louis coneguda com a Séraphine de Senlis, (ArsyOise3 de setembre de 1864 – Villers-sous-Erquery11 de desembre 1942), fou una pintora francesa d'estil naïf.
Era una persona sense estudis, amb trastorns psíquics que, de forma autodidacta, pintava inspirada per profundes creences religioses. La seva pintura molt barroca, atapeïda i minuciosa: fulles, fruits, flors, plens d'arabescs, són els seus motius més representatius. Els colors són vius i radiants, i es desconeix com foren fabricats. Aquesta vivacitat de llum i color sovint s'interpreten com un reflex del seu estat psicològic i episodis d'èxtasi..

 Per si voleu veure la pel·lícula , com diu l’amic  Carles: 
Molt recomanable!!! 
:https://www.youtube.com/watch?v=eACZ8ZZyf9k&feature=share



                                                                    


                           Imatges en video de la seva obra




Bamboleja la pena a les espatlles
Al ritme de feixucs peus de nit,
Catifa de verds enlluernen el cel.

Els silencis li parlen, mentre els
Sorolls se li fan nit; Nits de colors
L’abracen al camí del (in)dolor.

Fixada la mirada en la paraula
dels dits, silents dansaires en la
claror del (im)propi moviment.

Camins de moneda blanca, fan
escarni dels colors trobats, en
L’esforç esgarrapat a l’engruna.

La flaire de la gana li omple els sentits,
Mentre llums d’espelmes l’il·luminen
l’horitzó d’una llunyana primavera.

Confosos en la ment olors de cera
D’església i d’aurats aromes de camps,
Pidola amb calidesa l’abraçada de tinta.

Li creixen les parets del pensament
En l’esclat regat de nous colors:
Emmudeix sobtat el cant de l’or.

La criden els àngels al camí del tot,
Les llambordes li escalfen els peus,
Puja els graons blancs de solitud.

Cridats els dits als barrots del silenci
Ja no dansen els colors. Finestra al
Verd de l’esperança, camí a la fi.