Calçades altre cop les sabates amnèsiques,
els cordons fan de jutges i botxins, estrenyent,
ofegant fins l’infinit, esmicolant l’anima.
La solitud, cansada, es clava a la platja gastada.
La necessitat de l’abraçada és femenina i masculina,
del mar i de la mar.
els cordons fan de jutges i botxins, estrenyent,
ofegant fins l’infinit, esmicolant l’anima.
La solitud, cansada, es clava a la platja gastada.
La necessitat de l’abraçada és femenina i masculina,
del mar i de la mar.
Regalima la llàgrima fins la mar,
es buida el cor de tanta passa vella.
Renilla i escuma foc al vent, el valent,
el mar masculí, necessari per ofegar
el crit que l’ànima crida, mentre
jutges i botxins es pengen a la sorra
daurades medalles de culpabilitat.
Es xopen i cremen les sabates amnèsiques,
amb llàgrimes d’escuma, de foc i medalles.
Tornaran al clivellat armari, aquest cop ben
visibles, a primera fila, coent en el record
de l’amnèsia, multiplicada pel temps del dolor.
Seran sal a cada albada, l’única a poder-ho intuir.
Imatge: Chema Madoz
