M’agradaria
no haver-lo hagut d’escriure
S’ha tancat la parada de les paraules,
avui es buida, l’inunda l’aigua salada
de la impotència i la incomprensió.
L’hauria, de tancar la ràbia,
emmudir-la si sempre el rosa
ha de ser el color.
Carrers grisos, corbates amb mòbils penjats,
immòbils mitges enreixades,
plors de boires sorolloses fent cantonades.
Desori de soroll, neó i corre cuites,
portes a crits escudellats,
cortines de flors tancades.
Pugen flors de tinta blanca
marcada a l’asfalt, on les rodes
grinyolen, a cops secs demanant pas.
S’obren les portes a la llum
que intensa s’escola, i es perd
en l’infructuós esforç per deixar petja...,
entre crits escudellats i
cortines de flors tancades.
Passen els dies i la llum plora
entre la incomprensió i la covardia
de l'encorbatat immòbil,
de la no empara al valent.
La parada de les paraules
avui es buida. L’inunda l’aigua
fent el camí de l’oblit,
sempre en la basarda del(a) pendent.
