dimecres, 18 de febrer del 2015

**723





    
    Al passadís on hi cantaven les hores,
    ara els segons parlen amb veu fluixeta.
    És com si el terròs de sucre, de nou
    s’hagués esmicolat. I pacient l’amor
    en va recollint els cristalls amagats pels
    racons, i amb dolçor recompon les hores,
    aquelles, que dels segons sent xiuxiuejar.


Imatge: Umbatman

722 De xerrameca amb les neurones.



Som punts d’agulla 
dins una gota 
atrapant instants d’immensitat.



Imatge: Chema Madoz.