Passa el temps, ara es blanc
i
encara capaç et sorprèn.
Et sorprèn com el regalim
ingràvid,
cames a munt,
com un vell fòssil que
s’instal·la
a l’estómac.
En plores la petja oblidada
on res no és fosc ni clar.
Maldes en l’horitzó ara més fi,
i plou, plou on albira el sol, i
la calitja pentina lluny la por.
Imatge: klein Cosp
