dissabte, 26 d’abril de 2014

L'Au Fènix / Mini relat/TB



A mida que anava posant distància, l’oblit es feia mes present, recuperava una tranquil·litat que desesperadament semblava necessitar, fugia, no sabia ben bé perquè, però hi havia quelcom que l’empenyia, havia de fugir.

Persona  brillant i acadèmic reconegut, el seu entorn mes proper el veia com l’Au Fènix, foc i cendra al mateix temps; ell però es veia sempre en les cendres de la solitud, sempre amb aquella por de no tornar a renéixer.

Va apujar el volum de la radio, la música el relaxava, s’hi introduïa fins a fer-lo plorar i l’ajudava a no pensar.

Havia marxat com tants altres cops, posava distància en la lucidesa del l’aire irrespirable del no saber, on  sabia que la foscor del seu silenci es faria llum.

Mentalment va fer recompte dels pocs amics que l’acceptaven tal i com era, l’assaltà el dubte... seria veritat?... no, no podia presentar-se de cop i volta envaint el seu l’espai per molt que fossin amics.

Volia diluir-se, desaparèixer, fondre’s en el seu silenci, es va endinsar en la nebulosa del camí, del camí que el portaria cap a l’oblit de ell mateix; arribat a aquest punt de desforestació interna, un somriure sorneguer, que ell no va poder detectar, va aparèixer al seu rostre; tornaria de les cendres com l’Au Fènix, per renéixer en el foc de lluentor i tornar a refer el camí que el portaria altre cop a fer el viatge de fugida en la distància de l’oblit. 

I

matge de la xarxa : Luda





2 comentaris:

  1. Oh, preciós. Vas augmentant poc a poc la intensitat del relat: "a aquest punt de desforestació interna". Eixa frase m'ha copsat. I és ben cert que és com aquesta metàfora quan sentim això.

    Un plaer llegir-te! Besets! ;)

    Ari

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els teus comentaris sempre encoratgen a seguir escrivint…moltes gràcies per ser-hi Ari,

      Abraçada dolça!!!

      Elimina