divendres, 31 d’octubre del 2014

La Castanyada




Com li passava sovint, tant se val, ella era així, els seus pensaments no paraven mai quiets, s’aturà però en un… avui és la castanyada… Bufa!!!… i aquest any… Aquest any no hi ha ningú a casa…, és com aquell Nadal que va escollir estar sola, l’única diferencia amb avui, és que aquell Nadal els amics… si, els amics aquells que sempre diem que es poden comptar amb els dits d’una mà, doncs si, tots volien que anés a casa seva a passar aquell Nadal, testarruda!!!, si testarruda com sempre, va fer la seva i va passar-lo sola, i s’ho va passar bé, va engalanar la taula, es va fer un bon dinar, fins i tot en va fer fotos.. Ara el pensament tornava al principi…, si, com aquell Nadal.

Es va posar en marxa, tenia una miqueta de salmó, paté, formatge i un bon vi, castanyes…, bé, no tenia panellets, però tant li feia, cada any en feia per tothom, aquest any no n’havia fet, doncs no en menjaria…

Va vestir-se per l’ocasió, mitges negres, aquell vestit també negre de tirants prims, no es va posar sabates…, quin plaer poder caminar sobre la catifa descalça... Mocador verd poma cobrint-li l’esquena. 

Gaudia parant taula, les estovalles, la copa pel vi, els coberts, les espelmes…, tres espelmes, sempre tres…, una a la taula , una en una lleixa, un altre a la llar de foc… Quedava bonic i acollidor, va apagar el llum.
No feia massa fred, però ai!!! El foc, fes o no fes fred, avui l’encendria, i el va encendre… Sempre li havia agradat, donava un caliu especial. Va posar música, piano… Era una bona nit per escoltar el piano d'en Rafa Navarro.

Va asseure's en aquella cadira de braços, el pensament va tornar a volar…, comprada fa
molts anys a un antiquari; Li agradava especialment l'encoixinat flonjo, braços tallats de fusta, Mm… Tot convidava a un sopar relaxat i tranquil… 
Va agafar l’ampolla de vi, quan se n’anava a posar va veure que la copa ja era plena, l’ensurt la va tornar a la realitat de sobte, ella no se n’havia posat… Va aixecar la vista, a la mitja penombra del menjador, la llum ballava al ritme del foc i de les espelmes, se’n va adornar llavors que aquella nit no estaria sola; lluny d’espantar-se va pensar a gaudir del que la nit li oferia…; Va tornar a donar una ullada al seu voltant… i els va veure … Eren allà asseguts a taula, hi eren tots tres... Li somreien dolçament…

Assegut al seu davant, gran, imponent, somriure ample, ulls foscos amb la picardia a
flor de llavis, el gran amic, el de tota la vida, l’amor platònic… no dels que no es poden
aconseguir, no, si no dels amors que és gaudeixen i s’admiren; A la seva dreta, altíssim, pell bruna andina, cara d’angles perfectes, ulls ametllats i negres com el carbó de mirada insolent, i aquelles mans, mans de dits llargs i prims que tant l’havien estimat… Sorneguer com sempre, el seu somriure no havia canviat, era el tot que un dia la va enamorar; A l’esquerra, mirant-s’ho tot… Amb aquelles ulleres que feia que els seus ulls fossin el mar sencer, l’home que més l’havia estimada, no se’n podia dir gaire més, senzill i bo, no havia estat però el seu gran amor.

Va mirar-s’ho tot plegat sense creure el que veia, gaudint d’aquell moment, d’aquell regal
tan especial que li havia preparat avui la nit…, se'ls va estimar a tots tres amb la mirada… Va agafar la copa i es va aixecar…, la contemplaven sense dir res, amb el mateix somriure dolç amb què havien arribat…, ella va alçar la mà per llençar-los-hi un petó, la copa li va relliscar i es va fer mil bocins. Va tornar de cop a la realitat, eren les deu i encara no havia fet el sopar de castanyada, tothom estava a punt d’arribar.

P:D La nit del 31 d’octubre, tot pot passar… 31/10/2013
 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada