dimecres, 26 de novembre de 2014

615/J Mini relat a l'amic.




Saps...?, Si ja se que en parlem sovint, però em ve molt de gust fer-te’n cinc cèntims per carta, ja se que no es porta, però saps molt bé com m’agrada. No se quan arribarà, has marxat molt lluny i l’adreça que em vares donar es va mig esborrar amb les llàgrimes en dir-te adéu, de tota manera bé saps que soc dona de recursos i que tard o d’hora serà a les teves mans.
Des que vas marxar..., doncs, anem fent, diria que la travessia ha anat capejant tots els temporals, no és el mateix fer-ho en solitari que amb el timó invisible i permanent de l’amic que l’agafava ben fort fins a crestejar les onades; Sovint parlar de tu ens ajuda a seguir el rumb..., la mar, aquella mar que tant havíem contemplat, amb silencis tan plens i tantes paraules encadenades, no s’ha mogut de lloc, moltes vegades ens sembla que apareixeràs i rebrem l’abraçada dels teus rems, tot s’esvaeix però en un bell miratge d’albada que ens retorna el teu caliu.
Avui plou, plou com aquell dia que vares decidir deixar el vaixell i fer-te mar enllà en solitari, avui fa cinc anys. No ens hem tornat a fer a la mar, no amb el teu vaixell. T’esperem en cada trosset de xarxa humida del matí, en cada perfum de boira, en cada raig de llum; sabem que hi ets, que ets en cada gra de sorra que decantem per seguir endavant, sabem per aquesta força, que estàs bé.
Si quant reps la carta, m’ho vols fer saber, estaré feliç de retrobar-te i gaudir de tu per un moment.

P.D: Gràcies per les abraçades que ens envies i que ens embolcallen constantment, n’hem trobat de noves i ben especials, les teves però sempre seran les més grans. Petons de cotó fluix.

Remitent: Nena.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada