divendres, 2 de gener de 2015

653/AA



     Fuetada càlida al cor, va ser l’aire
     d’aquell solstici de maduixes
     que li va durar tretze anys.

     Remembrança d’amor acalorat
     d’infantesa. Paraules acolorides
     varen vestir uns dies irisats, planejats.

     Dos mil dies d’un miratge complaent
     de final traït i a contracor perdonat
     per uns grisos dos mil cinc-cents dies.

     Camí costerut d'interior d’amor
     amnèsic, marcat per les roderes
     del desamor de cartes marcades.

     Fuetada gèlida d’un solstici nevat,
     la retornà al solstici de maduixes
     ara real. Al gaudi final d’ella mateixa.

Imatge: Fatalv Argentum.





2 comentaris:

  1. els martells del rellotges fan sonar els esclats de la vida... dolor i alegria poden conviure ? anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé ben bé quina lectura fas del poema Anton, de tota manera a la pregunta jo diria que dolor i alegria no van plegats gairebé mai, de no ser, que l’amnèsia d’un “amor o voluntat” no ens deixi veure la part dolorosa. Una excepció a aquesta “dualitat” potser la tenim en el fet parir un fill de forma natural),

      Comento el tema de la lectura, perquè aquest mateix poema hi ha que l’ha interpretat en clau independentista.

      El que més m’agrada d’escriure es que quan fas públic un pensament o poema tothom se’l pot fer seu, ho trobo fascinant.

      Moltes gràcies per les teves passejades pels encenallsdevida!!!

      Abraçada !!!

      Elimina