Al passadís on hi cantaven les hores,
ara els segons parlen amb veu fluixeta.
És com si el terròs de sucre, de nou
s’hagués esmicolat. I pacient l’amor
en va recollint els cristalls amagats pels
racons, i amb dolçor recompon les hores,
aquelles, que dels segons sent xiuxiuejar.
Imatge: Umbatman
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada