diumenge, 8 de febrer de 2015

Faré els possibles/ Mini relat























Una mà no visible anava fent córrer la cortina de la llum del nou dia, ningú no li ho demanà, però ella impassible avança per l’habitació, no li calen permisos per envair-ho tot, des d’aquell punt de llum que no saps perquè va directament a la retina, que et fa girar el cap i que no saps ben bé on ets, quan tu l’únic que vols és anar despentinant les parpelles, fins aquelles guspires menudes que voleien, i que ara al contrallum -et fan dubtar- que potser ahir no vares treure la pols com calia -i tant que ho vas fer-, però quan estàs en el tràngol/joc de despertar les coses no són mai el que semblen.
No s’aixecava mai de cop, fos el dia que fos s’havia inventat un joc i sempre i jugava era un joc del qual ja en sabia la resposta, potser per això li agradava. Començava el dia guanyant. Cada dia abans de qualsevol altre ritual, mentre deixava  que la mà no visible, fes visible el dia, començava el joc, i es feia la mateixa pregunta: Estàs bé?
-Per a ella era “el” joc-. No s'hi era feliç, o estava alegre o, contenta o, cansada o, enfadada, o extenuada, buida, plena, dolça, brillant..., no, la pregunta del joc era molt clara: Estàs bé?
No recordava quan va començar amb aquest ritual, tampoc ve al cas, la veritat és que cada dia li servia d’entreteniment i l’ajudava a començar.
La llum de Neó de l’edifici del davant encara no s’havia apagat, en formava part de tot plegat sense saber-ho, ves que havia de saber un neó, seguia un horari i ella li seguia el joc en les ombres de les lletres per saber-ne la resposta;  I si la resposta és un no?, això si, seria un no de coloraines, que no has pintat tu, però que et criden parpellejant insistentment, verds, roses, grocs... hipnotitzants, com si t'hi anés la vida.
Avui decididament no acceptà un no per resposta, li sembla que és resisteix per primera vegada al no, no se'n adona que és la seva subsistència, que ho fa cada dia. Pensa que no és l’hora, que  s’ha avançat el temps, enfonsa decidida la cara al coixí, sent el seu batec, només el seu batec, la llum ara no s’escola per enlloc, potser no canviarà el no, però i retrassar-lo?.
Ha passat una estoneta i la claror de dia s’ha fet mestressa i senyora de tots els racons, les llums de neó ja no juguen a donar respostes de colors, el temporitzador no hi entén de jocs i l’apaga quan l’ha d’apagar. Ella sap que ha tornat a guanyar, camina decidida cap a l’única resposta que el neó no li pot donar.
Faré els possibles!!!



Imatge:
Rembrandt-Harmensz.-van-Rijn-seguidor-de.-Hombre-sentado-leyendo-en-la-mesa-de-una...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada