dijous, 26 de març de 2015

787/




    Calçades altre cop les sabates amnèsiques,
    els cordons fan de jutges i botxins, estrenyent,
    ofegant fins l’infinit, esmicolant l’anima.
    La solitud, cansada, es clava a la platja gastada.
    La necessitat de l’abraçada és femenina i masculina,
    del mar i de la mar.

    Regalima la llàgrima fins la mar,
    es buida el cor de tanta passa vella.
    Renilla i escuma foc al vent, el valent,
    el mar masculí, necessari per ofegar
    el crit que l’ànima crida, mentre
    jutges i botxins es pengen a la sorra
    daurades medalles de culpabilitat.

    Es xopen i cremen les sabates amnèsiques,
    amb llàgrimes d’escuma, de foc i medalles.
    Tornaran al clivellat armari, aquest cop ben
    visibles, a primera fila, coent en el record
    de l’amnèsia, multiplicada pel temps del dolor.
    Seran sal a cada albada, l’única a poder-ho intuir.


Imatge: Chema Madoz

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada