El tren / Mini relat

Agafada a la barana va posar el peu al graó, era de ferro?, no s'hi havia fixat, ho faria després en baixar. Cercava el seient lentament, arrossegant els peus pel passadís, els anys no perdonen i la llum tampoc hi ajudava, el va trobar, va deixar la bossa que duia al del davant, si tinc company de viatge, li demanaré que la pugi al portamaletes, va deixar caure el cos amb delicadesa amb extrema suavitat al banc, no era com els d'abans, res no era com abans... El vidre de la finestra va reflectir el rostre, no li va semblar el seu, els solcs que envoltaven els llavis... els ulls, els ulls eren més petits del que ella recordava, el sol li mostrà uns cabells blancs recollits en un monyo baix i ben arreplegat al clatell, es va perdre en aquells ulls petits que la miraven amb estranyesa, va acostar una mica més la cara al vidre, si, eren verds, eren verds com els seus, com aquells que el seu pare li deia que tenien el color dels camps acabats de sembrar, va deixar vaguejar el pensament per aquells camps..., transportada per l'olor de primavera dels camins que portaven al poble, es va veure corrent i saltant a corda i jugant a fet i amagar pels carrers... el record s'aturà en aquell portal, en aquell primer peto... la finestra no li va retornar la vermellor que li pujà de cop a les galtes marcides en recordar-ho, el sol entre els vidres l'acaronava, s'havia mig endormiscat; un petit sotrac la va tornar a la realitat, el tren suau i lentament començava la seva marxa cap a una estació propera, cap a un món de basardes i llum desconegudes.