Som vida i mort a l’aixopluc de l’aigua, que bona és, si a petits glops alleta. Dins la bellesa de l'huracà hi deixa nafres seques, marca esdevenidors erms, solcs d’empremtes insalvables. Ximxim invisible que embolcalla vides i esponja arrels nues que festegen l’amor. Són fins camins de vida i mort, fils d’aigua.
El cel de plom desperta uns ossos que cansats, fan una volada lenta i lliure sota els llençols. Són pensaments de llengua muda. Ofec del dia que vol ser i no pot.
El món camina sense aturador, mentre, gebrat, el teu fa parada engatant-te d’oblit, cremant sang de collita roja. El món vomita i sacseja les teves arrels al fons del terrós. Rebregats i adormits els sarments et fan de guia al botó prenyat d’aura, camí d’una nova primavera.
Segueixes obrint el llibre i llegint en els fulls de la memòria. Ganivet de cànto fi talla l’esguard, i et tremolen els dits escrivint de bell nou el present als pàmpols estesos.
El marc de la finestra clivellada, i el corc es fa present a l’albada. Amarades de rosada regalimen les fulles resseques del retorn. Fils de teranyines trenquen la són i atrapant la llum s’irisen al sol. Gira la nit, gira el dia, i el corc segueix la seva estada gratuïta.
Va girar el cap a allò que sabia era la ultima llàgrima estreta. Se li arraparen els pètals blancs somrients entre prades i cels blaus, els banyava alegre la rosada, llum de pluja càlida diària. Un núvol gebrat incendiava bales de palla sota els peus infantats, la seva llavor de primavera. El sol seguí la llàgrima. Mentre, els brots de primaveres han cremat tardors, i nevat interrogants als fulls del calendari. La rosada salada banya els pètals.